Mistilocisme i magiologia.

Raig va mirar cap a baix; no es va vore mort a terra, de fet no va vore res més que espai, i va començar a caure. Va provar de cridar, i no podia perqué era una sucrera en forma d'au. Es va haber d'oblidar de qué era una sucrera, i aleshores va poder cridar.
An adonar-se'n de que no s'explotava contra terra com un ou cru, es va detenir. I va pensar.

Poc despres d'aquell incident, Raig es va decidir, ara sí: havia de demanar ajuda. Poc a poc, va anar descobrint que segons on volguera anar, el món es formava al seu voltant, una vegada fet, era sencill. Ara era, si més no, un ésser extern a la realitat però que a l'hora continuava enllaçat a ella, per tant, no tenia massa problema a l'hora de matarialitzar-se en un punt determinat, fins al moment soles present al seu cap.

Era fos, i al pis cèntric del decà d'estudis superiors de Magiologia i Mistilocisme, un senyor gròs i amb bigotet dormia profundament, exhalant uns ronquits tan inmensos que les cortines cares tremolaven sobre el seu pobre bastidor.

-Tsss, eeh!
-Mmmff... soles cinc minuts més...
-No se si tinc cinc minuts!
-Mmmm? Un àneg de vidre?!
-Sóc un fantasma!
-Arrere, animal infernal!
-El qué?
-Ja saps... una oca de vidre negre... el dimoni...
-No sóc una oca! Sóc un ocell.
-És igual! Eres un malson, segur!
-No! Sóc una persona que...
-Mentira! Ara mateix et desterraré, bèstia de l'infern, cap al lloc on et pertoca!
-Fes el que vulgues.
-Amb la meva última creació màgica, quasi a punt, seràs desterrat!
-Sí... espera! Això és una estrel·la de sis puntes!?
-Ahá! Ho sabia, em tens por ara, eh? Qui va al dormitori de qui a emportar-se la seva ànima ara, eh?
-Espera! Hi hauràn efectes secundaris massa grans!
-Mentira! He superat l'efecte de les mans de culleretes de café! Ara ja RES pot eixir malament!
-No, esperaaaa!!!

...

-Merda! Sóc una taçeta!?
-Ja t'ho havia dit.

Raig

Mentre jo anava per la ciutat cap a classe, a l'altra punta, un xic de menys edat que jo, amb els cabell blancs de i els ulls foscos i profunds, investigaba. Buscaba el que creia que canviaria la forma magine, i no de canalitzar la màgia al món. Per això havia perdut pigmentació, per això no dormía des de feia quasi sis mesos, per això tothom creia que estava boig, i per això mateix havia començat a observar com al seu voltant formas etérees s'estructuraben formant... coses.

Ahir va ser una tetera parlant "El fluxe de radi de l'arista imaginaria no funciona així, Raig. Has de fer-la més... com el coll d'una tetera. Així és tot més bonic, no creus?". Estúpida tetera... I ahi encara no havia aparegut la cullereta del sucre ni la taça plorona...

En fi, això no és el que ara ens preocupa. Mentre jo em dirigia a clase, com anava explicant, eixe xic, al que anomenarem Raig, com li deien totes les seves aparicions, estudiava fer la màgia el doble de potent que era fins a les hores, i per a fer-ho, pretenia afigir a l'estrela de cinc puntes una punta més. Aixi, com que cada punta duplica la potència de l'anterior nivell, el sisé nivell sería el doble de fort que el quint. FIns ahi tot clar... ara faltava aconseguir fer-ho estable.

Les runes... els vectors... els cercles... tot era "correcte". Fins que les coses es posaben en marxa i deixaven de ser-ho. Els cabells no van ser res comparat amb el dia que Raig va passar amb les mans convertides en tenedors -per raons extranyes i obscures la cuberteria tenia algún tipus de fixació amb el sisé nivell màgic-. Però aquell dia ho va aconseguir.

Després de sis mesos, Raig va superar a tota la resta de técnics de la màgia del món fins la data. Després, poc després, de fet poc menys que un segon, va morir.

"Uau! Així que calia fer-ho d'aquella forma! Espera... sóc una sucrera? En forma d'ocellet!?"

Erupció volcanitativa

Em desperte tart, com tots els dies, m'alçe poc a poc, i m'acoste a la vora de la finestra d'enfront del meu llit. Visc a un tercer, i baix, al pati, hi ha la dona grossa i negra del primer espolsant roba de llit.

-Bon dia, Martina!
-Bon dia, veï!

Son bones paraules per a començar el dia. M'estire i agafe el llibre que estic evaluant, un manual de conjurs de segon nivell, per a alumnes d'un nivell mig. Es poden invocar poders mitjanets amb aquest nivell de conjurs. Hi han cinc nivells (un nivell per a cada punta de pentàgon utlitzada), el cinc és el més complexe.

Un gest veloç ascendent i la llum s'activa alimentada per la descarrega elèctrica que la màgia li ha suministrat. Pegue un bot... puf! vestit i net. Somric i em col·loque el llibre baix del braç.

Pegue un pas, i estic a la porta de casa. L'habilitat del desplaçament veloç és genial, però pel carrer està prohibida d'arrel, seria potencialment perillós si dos trajectes és creuaren. Avans, tot el món anava pel carrer a tota pastilla, i en menys que pogueres esperar-ho: PAM! li plantaves un bes a la boca a la xica que anava en direcció contraria, o l' home gròs d'enfront t'abraçava com si fóres el seu fill perdut. Coses de l' energia empàtica de la magia...

En fi, no em queda més que anar a donar les classes com tot el món. Alçe els braços enfront de casa, els posse en creu, i pegue un bot. A volar, que faig tard! Literalment: faig tard i vole.

Per l'aire em trobe amb els alumnes, que van, com tots els dies jugant.

-Bon dia!
-Bon dia, Vicent!

Els somric a tots; avui aprendràn, si no pasa res, a convertir l'aigua en vapor i el vapor en plutja (un encanteri de nivell u); física, meteorología, i química, tot de una! Els he promés que si em fan cas, els ensenyaré a canviar-se el color dels cabells. De segur que les mares em rinyen, però... es ben divertit, sobre tot per als xiquets.

Pel que fa a la magia de canvis de forma... son aplicables sence limitacións amb el suficient entrenament, però únicament útils en tú mateixa. Jo puc canviarme, pero no fer-te canviar. Les modes son cosa de hores.

Quan s'aplega a un cert nivell pel pas dels anys, es moment de triar un ofici. Per a alterar l'exterior a un mateix, calen els encanteris, les invocacions de forçes, ordenades de l'u al cinc. Quant major es el nivell, major és la dificultat i més costós el que es pot fer.

Jo em dedique a ensenyar als xiquets a ser bones persones, controlar-se a ells mateixa i iniciarlos al primer nivell. A mésl llisc encanteris de tots els nivells, els valore i done la meva opinió a una editorial que s'encarrega de publicar-los i classificar-los. El llibre que us he dit avans, de nivell dos, incloía accions com la creació d'un camp de tenis al cel, per a jugar un rato, o la piscina etérea, que desapareix per complet de casa en dues hores, sence deixar ni rastre d'humitat.

Obviament, els encanteris de nivell cinc inclouen coses més complexes... crear un mini-sol per a abastir una zona d'ombra, fer desaparèixer matèria, etcétera. No es d'extranyar que siguen d'extrema dificultat, tot i que tot el coneixement es perfectament accesible per a tothom: no hi ha ningú que vaja a fer res dolent a la resta de persones.