Mistilocisme i magiologia.

Raig va mirar cap a baix; no es va vore mort a terra, de fet no va vore res més que espai, i va començar a caure. Va provar de cridar, i no podia perqué era una sucrera en forma d'au. Es va haber d'oblidar de qué era una sucrera, i aleshores va poder cridar.
An adonar-se'n de que no s'explotava contra terra com un ou cru, es va detenir. I va pensar.

Poc despres d'aquell incident, Raig es va decidir, ara sí: havia de demanar ajuda. Poc a poc, va anar descobrint que segons on volguera anar, el món es formava al seu voltant, una vegada fet, era sencill. Ara era, si més no, un ésser extern a la realitat però que a l'hora continuava enllaçat a ella, per tant, no tenia massa problema a l'hora de matarialitzar-se en un punt determinat, fins al moment soles present al seu cap.

Era fos, i al pis cèntric del decà d'estudis superiors de Magiologia i Mistilocisme, un senyor gròs i amb bigotet dormia profundament, exhalant uns ronquits tan inmensos que les cortines cares tremolaven sobre el seu pobre bastidor.

-Tsss, eeh!
-Mmmff... soles cinc minuts més...
-No se si tinc cinc minuts!
-Mmmm? Un àneg de vidre?!
-Sóc un fantasma!
-Arrere, animal infernal!
-El qué?
-Ja saps... una oca de vidre negre... el dimoni...
-No sóc una oca! Sóc un ocell.
-És igual! Eres un malson, segur!
-No! Sóc una persona que...
-Mentira! Ara mateix et desterraré, bèstia de l'infern, cap al lloc on et pertoca!
-Fes el que vulgues.
-Amb la meva última creació màgica, quasi a punt, seràs desterrat!
-Sí... espera! Això és una estrel·la de sis puntes!?
-Ahá! Ho sabia, em tens por ara, eh? Qui va al dormitori de qui a emportar-se la seva ànima ara, eh?
-Espera! Hi hauràn efectes secundaris massa grans!
-Mentira! He superat l'efecte de les mans de culleretes de café! Ara ja RES pot eixir malament!
-No, esperaaaa!!!

...

-Merda! Sóc una taçeta!?
-Ja t'ho havia dit.