Go alone.

Owen Pallet. Espectacular.





------------------------------------------------------------------------------

Era fosc, els dos estavem a la vora de la llar, abraçats, enlluernats pel cel estrelat que ens cobria els caps baix de la cúpula del cel nocturn. És graciós pensar com ha canviat la cosa des d'aquell dia fins avui. Ara s'ha perdut llunt de mi, i jo també m'he perdut llunt; suponc que cadascú ha refet la seva vida. M'agrada pensar que no podriem haber fet res junts més que somiar, però si es pensa bé, val la pena fer qualsevol altra cosa que somiar?

Vam crear-nos junts un palau de vidre d'aquells que diuen que tothom té dins del cap, un lloc per a refugiarnos i mirar les estreles. Em pregunte com estarà el palau a hores d'ara. Ben segur que buit, o potser no, ves a saber; potser ara serveix de llar a altres somiadors perduts. Preferisc aquesta visió mental a la de un buit absolut.

Obviament ara no estic malament, he caigut en alló més material. No és pitjor, ni millor, es soles diferent.

Com anava diguent, en aquells dies encara miravem les estreles junts, i mentre ho feiem, inventavem histories de les que mai deiem el final verdader. No el deiem perqué els dos el coneixiem, al final els protagonistes consegueixen estar junts i ser feliços, no? O potser no.

O potser sí que son feliços però no junts, ves a saber.

En aquesta dimensió imaginable, i dic imaginable perqué mai estava completa i per tant no era imaginada, podia succeïr qualsevol cosa: un drac negre amb el cor daurat, un heroi homosexual amb deliris de grandessa, una princessa amb set gossos de caça més forts que un cavall...

Totes les terres es comunicaven amb un tren dimensional, que traslladava totes les persones i elements d'un lloc a altre, i era dimensional perqué també servia per a, en ocasions d'extrema necessitat, obrir-se pas cap a altres dimensions o plans de la realitat. Era divertit contar la historia del maquinista, aquell home gros i amb bigot perenne, sempre amb un caràcter bru, però que a amagades apartava els ocells de la màquina avans de connectar la caldera. Un personatge de tants.

El punt central del món era el nostre palau de cristall. Un lloc de cult a la imaginació, on tothom podia trobar-se si s'havia perdut, i on hi havia lloc sempre per a tot el que volgués. Cada persona veia el seu propi palau de cristall, i quan eixies sempre era més feliç que al entrar.

Existien muntanyes, boscos, llacs, cavernes, climes inhóspits, selves màgiques, deserts amb nómades i camells, castells de templaris dedicats a combatre el mal, piràmides de sabis del desert, glacials, terres foques de tenebra, ciutats submarines, océans més grans que el més gran de la Terra, Imperis forjats en trons d'or i tribus milenàries jurades sobre el crani d'un cèrvol abatut en combat... I tots respectaven el palau de cristall. Era el Palau, no un palau qualsevol, i tothom era benvingut sempre.

També hi havien crueldats, no tot era perfecte. Homes que perdien a la familia i la buscaven durant anys per a acabar convertits en eterns pelegrins, bruixots que no permetien el pas cap a la mort a les persones, deixant-les relegades a la no-mort, nans codiciosos i plens d'orgull, elfs altaners, orgullosos de la seva inmortalitat, sabis de les muntanyes que s'obcecaben en no compartir els seus coneixements... Obviament també hi havien persones intolerants, gent que es negava a acceptar a les persones diferents... Pero serien minoria, i cada dia més minoria que l'anterior.

Era un món agradable, tot i així. Inmens, ple de meravelles que esperaven a que algú les visitara. En definitiva, un lloc al que m'agradaria poder anar per a quedar-me.

Si algún dia m'entere d'on para el tren, us avisaré a tots, no us preocupeu, i així, podrem juntar-nos allí en un moment donat.